Sofista

El terme sofista, del grec sophía (σοφία), «saviesa» i sophós (σοφός), «savi», és el nom que rebia a la Grècia clàssica al que feia la professió d'ensenyar la saviesa. Sophós i Sophía en els seus orígens denotaven una especial capacitat per realitzar determinades tasques com es reflecteix a la Ilíada (XV, 412). Més tard s'atribuiria aquest nom a qui disposés d'«intel·ligència pràctica» i era un expert i savi en un sentit genèric. Seria Eurípides qui li afegiria un significat més precís com «l'art pràctic del bon govern» (Eur. I.Á.749) i que va ser usat per assenyalar les qualitats dels Set Savis de Grècia. No obstant això, en transcórrer el temps va haver-hi diferències respecte al significat de sophós: d'una banda, Èsquil anomena així als qui donen utilitat al que se sap, mentre que per d'altres és al contrari, sent-ho qui coneix per naturalesa. A partir d'aquest moment es crearà un corrent, que s'aprecia ja en l'obra de Píndaro, que dona un caire despectiu al terme sophós assimilant-ho a «xerraire».^[1]

Ja en l'Odissea, Ulisses és qualificat de sophón com a «enginyós». Per contra, Eurípides anomena a la sophía «llestesa» i al sophón «saviesa», tractant amb això de diferenciar la intensitat i grau de coneixement de les coses que tenen respectivament els homes i els déus. També es coneix com a aquell que sap convèncer.